Avaluació diagnòstica: altre colp a l’ensenyament públic.

Per Empar Busó Belenguer. Publicat originàriament a la Cartellera Túria la setmana 20-26 de juny (nº 2629).

Primer, l’avaluació diagnòstica. Després, la filtració sobre les dades del desigual repartiment del nombre de sol·licituds de plaça per al proper curs escolar. Gimeno Sacristán, en l’article “Confundir sobre la elección de centro” (El País, 9/6/2014) valora la repercussió negativa que, sobre el sistema públic, tindrà la difusió de la demanda de places per centre.

Nosaltres, ací, anem a valorar la repercussió de l’avaluació diagnòstica. Que, atenent els criteris publicats, pretén contribuir a la millora de la qualitat i l’equitat de l’educació, orientar polítques educatives, augmentar la transparència, oferir informació sobre el grau d’adquisició de competències bàsiques, valorar com l’escola prepara per a la vida, bla, bla, bla…

Els mitjans per aconseguir aquestos objectius són bastants dubtosos, ja que les condicions de realització de la prova són enganyoses i gens fiables. La prova no és objectiva per diferents raons, però la primera i principal és: que les dades són introduïdes pel professorat de cada centre (cosa que ja invalida de ple la prova), és, per tant, manifestament manipulable

D’altra banda, el Director de l’Instituto Nacional d’Avaluació Educativa, (que no és un pedagog ni un docent), en entrevista al diari Levante, assegurava que la publicació del ranking farà millorar els pitjors centres. Pitjors centres? Quins seran? ¿Els públics que estan rodejats de centres privats concertats, o bé els d’àrees deprimides o els que recullen més casos de necessitats educatives especials? ¿O els centres públics amb funcionaris més ingenus o més escrupolosos? Les respostes són evidents i ens omplen d’indignació: sense recursos, amb una bretxa cada vegada major entre escola i societat, ¿com podrem combatre la desigualtat que arranca des de l’atenció a l’educació infantil i va incrementant-se a mesura que els xiquets van creixent?

No obstant, qualsevol centre que quede malament té, al seu abast, millorar els resultats sense modificar absolutament gens les seues pràctiques educatives.

Amb la publicació del ranking de centres, la lectura que farà la ciutadania serà molt semblant: els centres que millor queden en aquesta prova externa, seran els millors, i els últims, en conseqüència, indesitjables. Esta dinàmica és perversa en si, i només deu tenir per finalitat l’extermini o la marginalitat de determinats centres. El paral·lelisme amb l’argumentació de Gimeno Sacristán és palesa :“con la publicación de esos datos, nos ofrecen una clasificación que da información sobre “adónde va más gente” y a partir de ahí, concluir que por algo será”.

Són colps a més llarg termini. Però, cada any, hem de suportar la supressió d’aules en tots els nivells, colps especialment sensibles en infantil, amb la supressió d’unitats, i en batxiller, amb la concertació de l’etapa.

L’ensenyament públic està concebut, per aquesta Administració, com a una xàrcia subsidiària i assistencial, lluny del vigor que té en Europa. I així aconseguir un doble efecte: l’adoctrinament dintre de la privada i l’engrossiment del negoci privat.  

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s